Veu
No sempre he sentit que pogués tenir “veu”. Miro els altres i noto que alguna cosa en mi funciona una mica diferent. Com si les paraules obrissin un petit abisme entre el que vull dir i el que finalment aconsegueixo expressar.
El cinema
El cinema va ser una porta màgica. Travessar-la era entrar en un idioma que sí que entenia, i una via d'escapament on em podia submergir del tot. A poc a poc es va anar convertint en el meu refugi, la meva eina i la meva manera d'expressar-me. Vaig començar a sentir una cosa nova per a mi: que podia entendre i transmetre.
Em va regalar una veu. ♡
Les paraules
Soc una dislèxica que intenta relacionar-se amb les paraules ballant-hi. Moure-les, transformar-les i dur-les cap a altres llenguatges —visual, sonor, sensorial, emocional, rítmic, no verbal…— és, potser, el que més em fascina del cinema: entrellaçar-los, poder fer-los conviure.
Allò proper
La meva mirada es construeix amb allò proper: amb el que observo, amb el que sento i amb allò que queda bategant entre el cos, la intuïció i la imaginació.
Expressar(-me) em neix. I amb això, les ganes d'experimentar, jugar, aprendre —i equivocar-me—.
Ara
Ara mateix habito sobretot el muntatge, mentre algunes històries pròpies van prenent forma des de la direcció i el guió.
Com a muntadora
En el muntatge, m'agrada ser fidel a l'emoció i acompanyar la història. A partir d'aquí comença la cerca: trobar-ne el ritme, construir-ne l'atmosfera i descobrir la forma que cada pel·lícula necessita. M'agrada pensar que cada projecte conté alguna cosa pròpia a la qual cal aprendre a acostar-se. El procés no ve donat: es descobreix.
Em fascina que aquesta forma no hagi d'estar decidida per endavant. El guió pot ser el punt de partida, però en muntatge l'estructura encara es pot moure, transformar-se, trencar-se i tot, i tornar-se a construir si la pel·lícula ho necessita.
El procés
Entenc el muntatge com un procés creatiu en diàleg amb la direcció i amb el punt de vista propi de cada pel·lícula. Una escolta constant del material per descobrir cap a on vol anar.
La tècnica hi és per acompanyar aquesta cerca, no per imposar-s'hi. De vegades m'interessa més una imperfecció capaç de fer-te sentir alguna cosa que una decisió tècnicament perfecta que no ho aconsegueix.